“No pots mirar cap a una altra banda”

Amb només 21 anys, la barcelonina Aina Barca va viatjar per primera vegada al Nepal sense saber que aquella experiència canviaria per complet el curs de la seva vida. Durant la seva estada, es va enfrontar a una realitat colpidora: infants amb discapacitat profundament desatesos per la societat. Avui, com a fundadora i presidenta de la Família de Hetauda, l'activista de 35 anys dedica el seu dia a dia a oferir educació, rehabilitació i una llar a més d'un centenar d'infants al sud del país asiàtic.

Del mite del karma a l'aïllament social

A la societat nepalesa, fortament marcada per les creences hinduistes, la discapacitat s'atribueix sovint a pecats comesos en vides anteriors. Aquesta concepció fa que moltes famílies, per por al rebuig o per falta de recursos, mantinguin els seus fills amagats. Barca explica que «es creen unes dinàmiques i idees preconcebudes que són molt perjudicials pels nens amb discapacitat. Queden apartats sistemàticament i sense serveis». L'impacte de descobrir aquesta desprotecció la va dur a prendre una decisió immediata en tornar a Barcelona: «Quan veus això, jo crec que no ho pots desveure, no pots mirar cap a una altra banda, i així va ser com va començar tot».

Un model d'atenció davant l'adversitat

La tasca de l'ONG va arrencar amb un centre de 18 alumnes i s'ha expandit fins a acollir 157 nens i nenes que reben educació, fisioteràpia, infermeria i tallers ocupacionals. Tanmateix, la demanada supera de llarg la capacitat actual. «Tenim dues llistes. La llista dels nens que estan a dintre, i després una altra que supera les 400 persones, que són els nens que encara estan fora», assenyala la fundadora. L'entitat no només s'enfronta a l'escassetat de recursos econòmics i a les dificultats climàtiques estructurals del país, sinó també a les pressions institucionals inicials que l’Aina va patir per ser una dona jove i estrangera que qüestionava el statu quo.

Suport ciutadà que canvia vides

Malgrat els obstacles, els resultats a llarg termini demostren l'impacte d'un entorn de suport i desenvolupament personal. «Hi ha famílies que han passat de voler tenir el seu fill tancat en una gàbia, a que aquest mateix nen estigui cuidant d'ells, cuinant amb normalitat o preparant el te», destaca Barca sobre la transformació d'alguns alumnes que porten més d'una dècada a l'organització. Per sostenir aquesta atenció integral i reduir la llista d'espera dels infants desatesos, l'ONG remarca que la col·laboració ciutadana mitjançant les aportacions de socis és la via principal per garantir la continuïtat de les escoles i els serveis de rehabilitació.