El Masnou - Amb 'Romería', la directora de cinema Carla Simón, que té arrels badalonines, tanca la trilogia més íntima de la seva trajectòria i ara vol explorar nous camins creatius, allunyats de la seva història familiar. En una entrevista al seu domicili del Masnou, la cineasta avança que el seu nou film serà un musical flamenc.

No n'ha transcendit més detalls, perquè el projecte està en una fase molt inicial, però Simón admet que té ganes de descobrir nous gèneres i maneres d'explicar històries. Sent que ja ha 'explorat totes les branques de les meves famílies adoptives i biològica i que ara toca una cosa nova'.

Entrevista:

- Carla, “Romería” tanca una trilogia molt personal. Quan vas començar “Estiu 1993”, el 2017, t'imaginaves que acabaries fent tres pel·lícules connectades entre si?

No ho tenia planejat quan vaig començar a escriure 'Estiu 1993'. Però durant el procés, les altres dues idees em van venir al cap. Tant la d''Alcarràs', que em venia molt de gust filmar en aquesta terra on els meus tiets cultivaven presseguers, i com la de 'Romería', perquè vaig fer un procés de recuperar una mica la memòria de la mare que es va morir quan era molt petita. Vaig recopilant aquestes cartes i han florit en la pel·lícula que és 'Romería'.

- Podríem dir que has convertit la teva pròpia memòria en patrimoni col·lectiu. Has arribat a entendre millor els teus pares a través del cinema?

Sí. D'alguna manera, m'ha ajudat a entendre la meva família. Quan escrius guions has de fer l'exercici de posar-te en el lloc de cada personatge. He pogut entendre les seves emocions, els seus per què. M'ha ajudat a entendre els llocs on vivim i, en el cas dels meus pares, la generació dels 80, una generació que són nens que van créixer durant el franquisme, amb molta repressió, després va venir la llibertat i la van abraçar amb totes les seves conseqüències i què passava amb certes coses, com l'heroïna i el VIH. I es va quedar molta gent pel camí. Gràcies a la pel·lícula, m'ha ajudat a preguntar i entendre més coses.

- Em fa la sensació que són com un àlbum familiar per transmetre a la teva família i als teus fills.

'Romería' és una pel·lícula sobre la memòria, i la memòria que no tenim. I aquesta memòria familiar, que crec que ens defineix molt, per mi sempre m'ha preocupat molt. Segurament perquè vaig perdre els meus pares de petita i no els he pogut preguntar tot allò que m'hagués agradat. Aquesta obsessió meva a entendre les arrels i poder deixar constància, crec que ha estat una mica a través d'aquestes tres pel·lícules. Quan les vegin els meus fills un cop siguin grans hi haurà moltes de les respostes a les preguntes que es puguin fer.

- Tot i ser una autobiografia, en altres ocasions has dit que la Marina - la protagonista - té una mica de totes aquelles persones que han passat per situacions similars. Creus que els teus films també poden servir de teràpia o ajuden a trencar tabús relacionats amb el VIH?

Sí. El que passa amb el VIH i la sida, és que a nivell científic ha evolucionat molt, fins al punt que la gent pot conviure amb el VIH i té una llarga esperança de vida, però a nivell social, no. Llavors crec que queda molta feina a fer de treure-li càrrega. Sento que és una generació que se li ha posat paraules de culpa, de vergonya, paraules que no els pertanyen. Es van trobar en aquesta situació. Crec que aquest estigma i connotació negativa, s'ha d'anar esborrant.

Sento que és una generació que se li ha posat paraules de culpa, de vergonya; paraules que no els pertanyen

- Romería parla de la memòria, però també del pas del temps i de les arrels. Com has volgut treballar aquesta connexió entre el record i el present? Em ve al cap, com ens explicaves abans, les cartes de la teva mare.

Com és una pel·lícula sobre la memòria, per mi era molt interessant intentar explicar com funciona. La memòria és molt subjectiva i molt selectiva. Fins i tot em vaig adonar que no recordem el fet que vam viure, si no recordem l'última vegada que el vam recordar. És com el joc del telèfon. Els nostres propis records es van transformant, i és una cosa que m'hi he trobat molt preguntant sobre els meus pares. Hi ha molt dolor, a més, per les seves pèrdues. Cada persona de la meva família m'explica una cosa diferent i les peces no acaben d'encaixar. Per mi, el cinema, i aquesta pel·lícula en concret, ha estat molt alliberador per poder crear aquestes imatges que a mi em faltaven i intentar explicar allò que sento que ningú em podrà explicar.

Ha estat molt alliberador poder crear aquestes imatges que a mi em faltaven i intentar explicar allò que sento que ningú em podrà explicar

- És per això que vas decidir que els dos protagonistes, interpretats per la Llúcia Garcia i el Mitch Robles, fossin els mateixos que representen els teus pares?

Clar. El que em passa és que quan intento imaginar els meus pares no tinc prou fotografies o vídeos. De fet, vídeos en tinc poquíssims, i no tinc prou informació per poder-los imaginar movent-se. Em vaig adonar que moltes vegades imaginem a partir del que hem après o el que està dins el nostre cap. D'aquí em va venir la idea que la protagonista es converteixi en la seva mare i el cosí, que li agrada una mica, es converteixi en el seu pare, com a manera d'intentar imaginar a partir dels elements que ella ha anat agafant durant aquest viatge.

- Per 'Romería' us vau traslladar a Galícia. Com va ser el rodatge?

Per mi va ser molt màgic rodar a Galícia, perquè és el lloc que em connecta realment amb els meus pares. Jo vaig allà i sento que Vigo és la ciutat del meu pare biològic, on va viure la història d'amor amb la meva mare i sempre penso que els llocs es queden i la gent hi passa. Sempre tinc una sensació d'estar filmant en uns escenaris on ells havien passat temps. Vigo, als anys vuitanta, era una ciutat amb molta moguda, molta música, gent jove. També tenia la part del mar, la ciutat està a la costa.

És una ciutat molt variada a nivell de localitzacions. Rodar al mar era una cosa nova i pot passar de tot. Recordo un dia que va ser molt màgic. Va començar el dia fatal. Ens va caure un dron que havia de fer uns plans del vaixell des de l'aire i va venir una ventada i va caure a la ria i es va ofegar. Va ser terrible i no vam poder fer el que vam necessitar. Després a la tarda, potser pel karma, estàvem rodant i era una escena on havien de sortir uns dofins. Estava escrit: 'surten els dofins'. Doncs en aquella escena, aquella tarda, van sortir els dofins. Va ser casualitat.

Estàvem rodant i era una escena on havien de sortir uns dofins. Estava escrit. Doncs aquella tarda van sortir els dofins. Va ser casualitat

- Els teus pares van viure a Badalona. Tens algun record d'aquella època a la ciutat?

El meu pare, no. Va viure-hi la meva mare, perquè tota la meva família materna és de Badalona, de tota la vida. Vaig viure-hi fins als 6 anys i després els dos primers anys d'universitat vaig estar a casa els meus avis, que també són de Badalona. D'aquella època recordo poc. Vivíem molt a prop de La Plana i anava a l'Escola Jungfrau. Els meus avis vivien al carrer Francesc Layret. El centre de Badalona és un espai que l'he caminat molt i que encara hi vaig, m'agrada molt i vaig a visitar les meves tietes. Recordo la platja, La Rambla. Allà tinc un record molt viu encara que és quan em van explicar que la meva mare s'havia mort; justament estàvem en un dels bars de La Rambla i recordo que estava bevent un trinaranjus. Recordo com va ser tota aquella conversa.

Vivíem molt a prop de La Plana i anava a l'Escola Jungfrau

- I Badalona precisament la transmets molt al curtmetratge 'Correspondència'.

'Correspondència' és un curtmetratge que va ser un encàrrec i era molt lliure, perquè podíem fer unes cartes filmades amb algú altre de la nostra mateixa professió. Vaig escollir la Dominga Sotomayor, que és una directora de cinema xilena. En aquell moment, acabava de morir la meva àvia i em venia de gust parlar d'això. És molt fort quan has compartit, com a família gran que som nosaltres, una casa i l'estàs desmuntant i saps que aquella casa ja no tornarà a ser mai el mateix. Llavors, em va donar l'oportunitat de filmar aquest espai que sentia que deixàvem i, de pas, filmar totes les dones de la meva família que hem heretat aquesta genètica de la meva àvia, que moltes d'elles viuen a Badalona.

És molt fort quan has compartit una casa i l'estàs desmuntant i saps que aquella casa ja no tornarà a ser mai el mateix

- Has explicat en alguna entrevista que la següent pel·lícula ha de ser sobre un tema que no tingui a veure amb la teva família, per deixar-los descansar una mica. No sé si ja et ronda pel cap de què t'agradaria parlar?

Sento que ja he explorat totes les branques de les meves tres famílies adoptiva i biològica i que ara toca una cosa nova i estem preparant un musical flamenc. És una cosa que em ve molt de gust i que no té res a veure amb el que hem fet fins ara. Crec que el cinema et dona aquesta possibilitat d'explorar mons que no coneixes, perquè al final has de fer com una immersió i recerca per poder explicar certes històries i, en aquest sentit, és una cosa que em ve de gust aprendre.

Crec que el cinema et dona aquesta possibilitat d'explorar mons que no coneixes